DIAGNÒSTIC LITERARI

Diagnòstic literari

En efecte. L’art de les lletres és una de les manifestacions culturals més importants de la vida quotidiana de qualsevol país i, el nostre, tot i no ser un país “normal”, com molts diem i assegurem, no hauria de ser menys en aquest aspecte. Quin diagnòstic podem fer-li a la nostra literatura? Està sana o malalta? Té una salut de ferro o, per contra, ja té un peu en el fossar? 

Jo sóc dels qui opinen que ni una cosa ni l’altra. S’equivoquen aquells que parlen d’impossibilitats de salvació, però també l’erren els qui fàcilment llancen les campanes al vol. Tenim el que tenim, ni millor ni pitjor que en altres contrades, i si bé el llistó de la qualitat hem d’intentar apujar-lo encara més, també és cert que alguns dels nostres productes literaris no tenen res a envejar als d’altres cultures del món. Atenció: i si encara no disposem d’un Premi Nobel de Literatura en català, és per qüestions “polítiques”, no pel nivell de qualitat literària. Que conste! 

Siguem objectius: darrerament han aparegut un seguit de joves escriptors que corroboren les expectatives més alegres; alguns dels més veterans han arribat a un grau de maduresa i consolidació molt dignes, i els qui ens han deixat per sempre observen des de la glòria de la posteritat com es reediten i es revaloren els seus llibres. Tot això és un bon símptoma i un camí obert a l’esperança, i sobretot en una literatura que pertany a una llengua mitjana com la nostra, amb pocs parlants en relació amb les llengües limítrofes i amb molts menys lectors encara. Ja fa temps que ho anem dient: la literatura catalana funciona, el que no funciona és el país. I jo pregunte: deu ser, entre altres coses, perquè no tenim al darrere un estat que ens defense sinó que ens va a la contra?

Però, malauradament, és cert que es podria fer molt més i que podríem estar molt millor encara. Una literatura que no té una projecció de cara a l’exterior, una homologació en l’àmbit internacional, no acaba de ser una literatura plena. Ni és completa ni “consumada”. Li falta el reconeixement dels altres i la satisfacció dels propis de sentir-se part de la cultura universal. 

Quantes obres catalanes (en llengua catalana) han traspassat les nostres fronteres? Quants escriptors valencians, catalans, illencs, de la Franja de Ponent, de la Catalunya Nord..., són coneguts i reconeguts fora dels nostres dominis lingüístics? Tal volta hi ha algun nom que sona en un espai pròxim: Rodoreda, Espriu, Porcel, Pla. I Estellés? I Martí i Pol? Fuster? Moncada? Cabré? Monzó? I ja no parlem d’Isabel-Clara Simó, d’Albert Sánchez Piñol, de Joan Francesc Mira, d’Imma Monsó, de Manuel Baixauli, de Vicent Usó...

Què en saben a la resta d’Europa i del món de nosaltres? Fins on arriben els nostres llibres? Se’n salven els clàssics (Tirant lo Blanc, la poesia de March, la filosofia lul·liana) d’aquestes limitacions? Si més no, caldria replantejar-s’ho...