1 d’abril del 2017

TIRANT LO BLANC, LA PRIMERA NOVEL·LA MODERNA

Tirant lo Blanc’, 
la primera novel·la moderna

L’art de la novel·lística 

i l’obra de Joanot Martorell


            És curiós comprovar com molts escriptors i estudiosos de la història de la novel·la s’afanyen a posar data als orígens d’aquest art. Alguns parlen del Quixot com de la primera novel·la moderna, altres se’n van un poc més enrere i ens recorden les excel·lències de Rabelais. Pocs, molt pocs, potser un grapat d’agosarats, s’arrisquen i ressalten les virtuts del nostre Tirant lo Blanc i de la seua influència en la narrativa posterior. A vegades, moltes vegades, em pregunte el perquè de tot plegat. 
            Ningú no pot posar en dubte la grandesa de les pàgines de Cervantes ni la qualitat i originalitat de Gargantua i Pantagruel. Tenint en compte els mateixos paràmetres crítics, i per la mateixa regla de tres, ningú no hauria de qüestionar les bondats literàries de l’obra de Joanot Martorell. Són escasses, però, les persones que se’n recorden, d’aquest llibre, a l’hora d’ubicar-lo dins del meravellós itinerari artístic de la novel·la europea.
           

Tanmateix, el Tirant lo Blanc és la primera novel·la de la literatura universal que, per la seua extensa perspectiva, per la seua inqüestionable ambició artística i pel seu rigor i flexibilitat alhora, conté un alè de modernitat que és difícil de trobar en narracions anteriors. Hi apareix un heroi de ficció de “carn i ossos”, és a dir, un protagonista quotidià amb sentiments i defectes, amb encerts i errors, a diferència de les novel·les més antigues, en les quals els herois eren poc més que semidéus. D’altra banda, es tracta d’un extens aparador narratiu caracteritzat per una visió totalitzadora del món. Així doncs, posats a fixar una data de naixement de l’art de la novel·la moderna, per què no fer-ho a partir de 1490, any de la primera publicació del Tirant lo Blanc?
           
El Tirant lo Blanc ha sigut una novel·la desconeguda, potser oblidada, durant segles. Desconeguda i oblidada pel públic d’arreu del món, però també, i per a més inri, pels mateixos lectors de la seua llengua original. Moltes vegades m’he preguntat si aquest desconeixement de l’obra no anava aparellat als anys de decadència de la nostra literatura. Durant el segle xvi va ser traduïda al castellà i a l’italià, i dos segles més tard al francès, però no fou fins al 1984 que aparegué una versió en llengua anglesa. A partir d’ací, s’ha editat en molts altres idiomes: l’alemany, el neerlandès, el romanès, el suec, el xinès, el rus...
            Visqué, doncs, un curt període d’èxit i, després, moltes centúries d’oblit, fins arribar a l’actualitat, en què s’ha produït una eclosió continguda. Vargas Llosa, un gran coneixedor de l’obra, se sorprenia en la seua joventut del gran desconeixement que se’n tenia. Com era possible, això? A diferència de l’actualitat, en què encapçala la signatura de Manifiestos en contra del català, en aquella època encara escrivia això: “La gran novel·la valenciana durant molts segles va estar, per prejudicis absurds i una política repressora contra la llengua en què va ser escrita, injustament arraconada en les biblioteques i acadèmies, lluny del gran públic.”
            El Tirant lo Blanc va tindre la gran desgràcia d’estar escrita en una llengua que, potser des del mateix moment de la seua publicació, iniciava el curs de la seua decadència. Qui sap si ja ho havia fet unes dècades abans, a partir del Compromís de Casp. Des del punt de vista literari, des d’una òptica purament artística, l’afiliació lingüística d’una obra, la fortuna històrica de la llengua en què està escrita, no hauria de ser rellevant ni determinant per a mesurar-ne la vàlua. No obstant això, ho és. La consideració literària —que no la qualitat— sembla que està renyida amb unes altres circumstàncies que no tenen res a veure amb la literatura. El mateix Vargas Llosa arriba a afirmar que si el Tirant lo Blanc haguera estat escrita en una altra llengua, com ara el castellà o el francès, la seua sort —la seua mala sort— evidentment hauria canviat.
           
Arribats ací, és evident, doncs, que al Tirant lo Blanc, la nostra novel·la més representativa i extraordinària, encara no se li ha fet la justícia que li pertoca. Però, si ha estat preuada i valorada per uns quants escriptors i estudiosos d’altres cultures, com ara Luis Martín-Santos, Vargas Llosa o David H. Rosenthal, a qui correspon en primer lloc defensar-la i divulgar la seua vàlua és a nosaltres: els qui parlem la mateixa llengua en què va ser escrita. Podem començar proclamant, per exemple, i sense por de caure en cap exageració, que el Tirant lo Blanc és la pedra fundacional de la novel·lística europea.

Per tant, sense restar-los mèrits, ni el Quixot (1605) ni Gargantua i Pantagruel (1532) ni tan sols Lazarillo de Tormes (1554) són els precursors del seu art. La primera novel·la que per la seua estructura i per les seues característiques tècniques i estilístiques es pot considerar capdavantera de la modernitat a Europa és el Tirant lo Blanc (1490). Una joia literària escrita en la nostra llengua, totalment homologable a les grans obres narratives de tots els temps.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada